25 E 26 NOV. BARCELLONA - CONVEGNO. LA NOSTRA ASSOCIAZIONE TRA GLI ORGANIZZATORI

Introducció

La relació entre Catalunya i Itàlia al llarg del segle xx ha estat especialment intensa a partir d’unes

experiències comunes que, paradoxalment, no han generat unes memòries compartides. En aquest

sentit, ni la memòria de la intervenció feixista, així com tampoc la dels combatents antifeixistes italians

que participaren en la Guerra Civil espanyola, alguns d’ells personatges claus en la construcció de la

República italiana després de la Segona Guerra Mundial, no han estat incorporades a la memòria

pública de l’antifeixisme italià. L’evidència que a Catalunya i a Espanya es va assajar una guerra

també entre italians, que fou pròleg de la guerra civil posterior a l’Itàlia dels anys quaranta, i el fet que

aquella intervenció tingués un marcat caràcter ideològic, anterior al pacte amb l’Alemanya nazi durant

la Segona Guerra Mundial, entraven en plena contradicció amb algun dels mites sobre els quals es

construí la memòria antifeixista italiana. Aquesta memòria entenia la guerra dels anys quaranta com

una guerra d’alliberament (Liberazione) i no pas com una guerra entre italians feixistes i italians

antifeixistes, així com també que el poble italià s’havia vist portat a una guerra agressiva i amb un

marcat caràcter ideològic, que no volia, per causa de l’aliança entre Hitler i Mussolini. La memòria de

la Guerra Civil espanyola contradeia aquests supòsits.

Així mateix, la memòria de la Guerra Civil espanyola construïda durant el franquisme havia obviat fins

fa ben poc la memòria de la intervenció feixista italiana. La seva inclusió hauria dificultat la reducció de

la memòria pública del conflicte a una guerra entre germans, a un desastre sense més, tot prescindint

dels valors i els projectes socials i polítics que hi havia en joc. La intervenció al costat dels sollevats de

les potències feixistes que s’erigirien en les protagonistes de l’inici de la Segona Guerra Mundial,

hauria comportat en aquest sentit una caracterització més clara del franquisme. En aquest marc,

l’articulació de la memòria de la Guerra Civil, del franquisme i de l’antifranquisme en experiències

europees compartides ha de ser una de les claus de la construcció de la memòria democràtica de la

nostra societat.

Aquestes congrés es constitueix així en un diàleg, que ha de contribuir a la construcció de les

memòries democràtiques de tots dos països, Catalunya i Itàlia, per cercar l’enfortiment mutu en

l'articulació dels necessaris camins de memòria dins l’àmbit europeu compartit. És en aquest marc

que cal situar l’experiència comuna de l’emergència de la crisi de les memòries públiques viscuda

d’ençà dels anys noranta i els nous reclams de memòria. És també en aquest espai d’experiències

compartides on hem de situar les bases de la construcció de memòries democràtiques no

autoreferencials que s’enforteixin mútuament.